sinopsis

El paisatge en una vila industrial als anys setanta no era com el d'ara. Actualment, els carrers estan asfaltats, plens de cotxes i ja no hi han descampats on jugar. Abans, el joc era al carrer. Sempre castellans contra catalans o viceversa. Ara ja no hi viuen els castellans, ara els diuen "els moros", "els negres", "els xinos"....

Eren els anys setanta en una vila industrial, amb mercat els dilluns, fàbriques al costat del riu, treballadors als tres torns, diumenges de tortell i sardanes a la plaça. A l'estiu les cases es torraven de calor, a l'hivern les macerava la boira. Una part de la meva infantesa -la part més indòcil- va transcórrer fora de casa, als carrers d'aquell poble, als descampats que el delimitaven, a les basses de pagès. Sortíem de col·legi i entràvem al carrer. Dinàvem amb una esgarrapada i pujàvem a la bicicleta. Podríem dir que els meus dies corrien paral·lels als dies dels nens castellans. Vull dir físicament: ens ignoràvem pel carrer, ens miràvem de reüll, ens insultàvem i ens tiràvem pedres al camp de batalla. Teníem deu, onze, dotze anys. Aquella edat en què la ficció i la realitat es confonen (la infantesa és una ficció). Quan ens barallàvem, o simplement ens intimidàvem els uns als altres, tots, catalans i castellans, vivíem en una ficció que ens semblava real. Una idea ens bullia al subconscient: 'Ho fem en representació dels nostres pares, ells hi estarien d'acord, per això no ens renyaran'. I és veritat: no ens renyaven gaire. Ara vull fer un esforç per reviure aquella ficció infantil que ens dominava. Sense manies ni compassions, sense provar de justificar res. Avui dia, a la vila industrial, tots els carrers són asfaltats. Ja no queden descampats per jugar-hi. Moltes fàbriques han tancat. Avui dia, als pisos minúsculs on s'estaven els castellans, hi viu una altra gent. Està previst que un dia d'aquests els tirin a terra. Tots diuen: 'els moros', 'els negres', 'els xinos'. Miro enrere, trenta anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un assaig general del present. Però no serveix de res, no s'hi aprèn res. La funció busca nous arguments cada dia".