sinopsis

En un domingo de abril de 1945, Semprún, a los veintidós años, fue liberado del campo de concentración de Buchenwald por el III Ejército del general Patton. En otoño de aquel mismo año empezó a elaborar literalmente la monstruosa paradoja de haber vivido la muerte. Pero fue imposible. «Entiéndase», dice él en su discurso con motivo del Premio de la Paz (1994), «no era imposible escribir : habría sido imposible sobrevivir a la escritura. (?) Tenía que elegir entre la escritura y la vida, y opté por la vida.» La escritura o la vida es, pues, no sólo la memoria de la muerte, sino la de todas aquellas vivencias pasadas y presentes -vitales, sensoriales, afectivas, intelectuales y literarias- que, al revelarse, al abrirse sin restricciones a la conciencia del autor, emergen cargadas de la emoción del reecuentro consigo mismo y enriquecidas por la reflexión. Semprún habría podido contentarse con escribir un testimonio. Pero eligió el camino de la creación literaria.

En un diumenge d'abril de 1945, Semprún, als vint-i-dos anys, va ser alliberat del camp de concentració de Buchenwald per l'III Exèrcit del general Patton. A la tardor d'aquell mateix any va començar a elaborar literalment la monstruosa paradoxa d'haver viscut la mort. Però va ser impossible. «Entengui's», diu ell en el seu discurs amb motiu del Premi de la Pau (1994), «no era impossible escriure : hauria estat impossible sobreviure a l'escriptura. (?) Havia de triar entre l'escriptura i la vida, i vaig optar per la vida.» L'escriptura o la vida és, doncs, no només la memòria de la mort, sinó la de totes aquelles vivències passades i presents -vitals, sensorials, afectives, intel·lectuals i literàries- que, al revelar-se, a l'obrir-se sense restriccions a la consciència de l'autor, emergeixen carregades de l'emoció del reecuentro aconsegueixo mateix i enriquides per la reflexió. Semprún hauria pogut acontentar-se amb escriure un testimoniatge. Però va triar el camí de la creació literària.