Per primera vegada, Donna Leon no ens planteja una novel·la de misteri. Sense Brunetti ens parla d'allò que interessa més a l'autora: Venècia, la música, els llibres, però també Amèrica, Itàlia i la humanitat. Són reflexions nascudes de l'observació directa d'una narradora sagaç que sap construir un retrat de la ciutat, alhora que explica amb tota vivesa una anècdota rellevant, o que construeix una fervent defensa o un demolidor atac d'alguns artistes o d'algunes obres. Amb això construeix un mosaic de personatges i històries tremendament ric i divertit: el lector contempla la veïna indignada davant el ciutadà incívic, se sorprèn amb el lampista que ha estat treballant en el bany d'un tal... Giorgio Armani, sent la veu de l'admirada Cecilia Bartoli, raona les instruccions per evitar que ens prenguin el pèl en una representació operística, escolta les peripècies de qui ha de tractar amb alguns animals i no entén els ecologistes radicals, de qui s'indigna davant dels usos "sexistes" de determinada publicitat o de qui se sorprèn compartint espai amb una nova "raça", l'americana, la dels grassos, que sembla estar en un procés d'expansió física contínua.