01/03/2017
Closca de nou, d'Ian McEwan
Vaig descobrir Ian McEwan amb Expiació, una novel·la monumental en la qual explora com donar forma literària a la consciència, un tema central en la narrativa contemporània.
(La fotografia d'Ian McEwan és de Lisbeth Salas)
Expiació és moltes coses més, és clar, però em va enlluernar el recurs de la narradora poc fiable per organitzar l’entrellat i dosificar la informació, de manera que la novel·la reclamava també atenció sobre les bastides que havien sostingut la construcció de l’edifici narratiu.
Des de llavors m’han meravellat les diferents estratègies que Ian McEwan ha explorat per donar forma a la representació de la consciència en la novel·la. Closca de nou és una pirueta arriscada que la porta al límit: el narrador és un nonat sibarita i un pèl repel·lent que ha d’organitzar la informació que rep (de la ràdio, dels podcasts, de les converses que escolta, de les sensacions que experimenta, etc.) des de l’interior de l’úter de la seva mare. N’ha de fer una narració coherent, malgrat que la seva situació sigui força excèntrica. El blau, per exemple, és un referent purament lingüístic associat al cel o a la roba, perquè no ha vist mai aquest color.
A partir d’aquesta informació distorsionada fa tot de deduccions per mirar de comprendre com pensen i per què les persones que l’envolten, incloent-hi l'elaboració i l'execució d'un assassinat.
Del sarcasme a la tendresa, divertida i lúcida, la paleta de matisos que l’autor utilitza és impressionant.
Comparteix
