December 10, 2020

Jordi Nopca: Perdre la por

Jordi Nopca: Perdre la por

Dissetè capítol del llibre Laie 40 anys. 1980-2020 que hem publicat per celebrar l’aniversari.

En publicarem a poc a poc tots els capítols a la nostra web.

 

17

Perdre la por  

Jordi Nopca. Escriptor i periodista cultural

L’apassionant (i perillós) ofici del periodisme cultural excel·leix quan desvela secrets que són pertinents per entendre una obra o una vida, i encara excel·leix més quan manté ocults els secrets que cal amagar.  

"L’actualitat pot ser trivial i mortificant, però no deixa de ser un punt on situar-se per mirar endavant o endarrere”. Italo Calvino, Per què llegir els clàssics

 

Ja fa una dècada que em dedico al periodisme cultural especialitzat en llibres. És una feina estimulant, perquè planteja nous reptes constantment, però també esgotadora. A vegades, tancat a l’oficina, estabornit pels efluvis gàstrics d’algun company i escrivint a contrarellotge, he tingut la certesa que el periodisme em feia perdre la salut. En altres ocasions, poques, he estat a punt d’extraviar-me per culpa de la literatura.  

L’experiència que finalment m’he decidit a explicar ha estat una de les més singulars de la meva trajectòria. Va passar un mes de setembre no gaire llunyà, en un entorn d’aquells que s’acostumen a definir amb els mateixos adjectius gastats, perquè el luxe, en comptes d’esperonar la creativitat, acostuma a bloquejar-la. És cert que l’hotel on m’allotjava era idíl·lic, i que encara ho era més el paisatge que l’envoltava: una platja en una petita cala, arbres frondosos arran de l’aigua i un illot salvatge on es podia arribar nedant que em va cridar l’atenció des que el vaig veure per primera vegada, durant el bufet lliure de l’esmorzar inaugural. El congrés literari on m’havien convidat havia de durar tres dies. Hi participarien una vintena d’autors, entre els quals destacava un romanès tan proteic als seus llibres com introvertit en el tracte personal, una poeta revelació que es va passejar cada nit en barnús i agafada de la mà de la seva millor amiga, que tenia els canells plens de cicatrius del buldog que tenia a Madrid i un novel·lista francès expert a autoanalitzar-se llibre rere llibre, que va pronunciar una conferència sobre l’evolució del jo a les seves novel·les, tot i que la seva principal ocupació va ser perseguir una fotògrafa evangelista a qui va convidar a l’habitació amb l’excusa d’ensenyar-li una variant del ioga que a París feia furor i que, misteriosament, s’acompanyava d’una copa de xampany i una capsa de bombons.  

El congrés real –i les seves anècdotes– van començar a passar a segon pla la tarda que vaig sentir la conversa entre un dels cambrers i una editora italiana octogenària. L’home li deia que valia la pena fer una passejada per “l’isola Venus” i, abans que ella l’hi demanés, es va oferir a portar-la fins allà en llanxa. En veu molt baixa li va dir un número, que devia ser la quantitat de diners que li costaria l’excursió. Quan l’editora se’n va haver anat vaig demanar al cambrer si aquella isola Venus de la qual parlava feia un moment era l’illot que quedava just al davant de la cala de l’hotel.  

No sé de qué me habla, señor.  

Com que l’accent del cambrer era mallorquí, em vaig permetre replicar en català:

–L’hi ha comentat a la senyora que acaba de marxar.

Se equivoca. Y ahora, si me disculpa, tengo mucho trabajo por hacer.

Un periodista amb el meu sou no pot oferir una recompensa econòmica a canvi d’informació, així que la conversa es va acabar en aquest punt. Tot i això, la meva curiositat per l’illot no va deixar de créixer durant les següents hores: en vaig parlar amb els periodistes de l’expedició amb qui tenia més confiança i amb un parell de membres de l’organització del congrés: cap d’ells em podia ajudar, no sabien res d’aquell petit tros de terra envoltat d’aigua.

De nit, quan la ginebra i el whisky ja havien entenebrit les ments de bona part dels convidats al congrés vaig fer un últim intent d’esbrinar alguna cosa de l’isola Venus demanant-ho a l’home revellit que preparava els combinats rere la barra.

–Claro que sé què va passar a s’illa de Venus. Fa pus de 40 anys que treball aquí. La llegenda del senyor Calvino només la coneixem els majors.

El bàrman, que es deia Tomeu, em va dir que l’escriptor Italo Calvino, un dels membres del jurat a la primera etapa del premi, que es remuntava a principis de la dècada dels seixanta, va trobar un nou ús a l’illa que quedava al davant de l’hotel. L’escriptor es va fer tan amic de la dona d’un editor alemany que cada nit, quan tothom dormia, s’enfilaven en una barca i remaven fins a Venus. A primeríssima hora del matí tornaven de l’illa: ella s’ajeia al costat del marit abans que es llevés; ell demanava un cafè doble a recepció i es quedava a la terrassa de l’hotel, fumant, deliberant sobre els candidats que mereixien el premi i recordant les hores que havia compartit amb la dona de l’editor.

L’endemà em vaig llevar amb una única idea al cap: volia arribar com fos fins a l’illot de l’amor. No ho feia per trobar cap rastre del pas de Calvino i la seva amant, sinó per una barreja de mitomania i fetitxisme literari, el mateix que m’ha portat a visitar cementiris i escenaris de llibres. Entre les meves novel·les preferides hi ha El baró rampant i Palomar. Un dels reculls de contes més il·luminadors que he llegit mai són Les cosmicòmiques.  

Després d’esmorzar, en comptes d’anar cap a la carpa on se celebrava el congrés em vaig desviar de la ruta preceptiva sense que ningú se n’adonés. Vaig deixar la motxilla sota un pi, camuflada, i em vaig endinsar en les aigües tranquil·les d’aquell racó de mar. Vaig avançar a bon ritme fins que em vaig topar amb un banc d’algues tan frondós que amb els peus i les cames les podia acaronar. M’anguniejava força perquè, urbanita com soc, creia que entremig d’aquelles plantes subaquàtiques s’hi amagaven perills verinosos que em podien arruïnar l’expedició. Si volia arribar fins l’illot de Venus, però, calia superar la prova. Em vaig concentrar a esquivar les algues més altes i vaig anar fent, a vegades sense poder evitar alguna cara de fàstic cada vegada que el frec d’una matèria viscosa em recordava les criatures abissals que volien injectar-me una dosi de la seva metzina –potser mortífera.  

Quan vaig ser a la petita platja de Venus em vaig estirar uns minuts a la sorra. L’esforç mereixia descansar una mica. Em vaig permetre tancar els ulls, imaginant una d’aquelles escenes nocturnes d’anys enrere, amb Calvino i la dona de l’editor passejant, agafats de la mà, fins que l’escriptor feia un petó apassionat a l’amant, i a partir d’aquí havia de desviar la vista cap als arbustos si no volia presenciar una escena massa íntima. En aquest procés d’intentar esquivar mentalment els cossos dels amants vaig detectar un caminet que permetia enfilar-se fins al cim de l’illot i veure què hi havia a l’altra banda. Era massa temptador per no seguir-lo. Ho vaig fer, amb la cautela habitual que em caracteritza. Quan vaig ser al punt més alt de l’isola Venus, abans de saber quins secrets amagava el vessant fins ara ocult, un soroll em va fer obrir els ulls. Encara estirat a la sorra vaig poder veure com a l’altre extrem de la platja desembarcava, amb penes i treballs, l’editora octogenària. L’ajudava el mateix cambrer que el dia anterior m’havia dit que no sabia de què li parlava quan li vaig preguntar per l’illot. La sort em va jugar a favor, perquè l’home va marxar en barca després d’acordar a quina hora vindria a buscar la visitant. Ella no es podia imaginar que a Venus hi hagués algú altre, en aquells moments. Em vaig quedar arraulit allà on era, desitjant que l’editora no em descobrís, però la platja era massa petita perquè, en la seva passejada lenta i majestuosa, carregada de malenconia, ella no em veiés.  

Ciao –em va dir.

Abans que li respongués que el meu italià era massa elemental per parlar-lo, tot i que l’entenia perfectament, va afegir que ja ho sabia. Era el periodista de Barcelona, oi? Vaig haver de respondre que sí. Em va demanar que no m’espantés pel que diria a continuació. Anys enrere, ella ja hi havia estat, en aquesta isola, acompanyada d’un escriptor que, amb el temps, s’havia convertit en un dels clàssics del segle xx.  

–Italo Calvino –vaig afegir, perquè sabés que havia fet els deures.  

La dona de l’editor alemany havia acabat heretant i expandint el petit imperi del marit quan havia mort d’un atac de cor trenta anys enrere.  

Em va dir que Calvino sabia que jo hi seria, allà, tot sol, esperant-la. Com que la cara se’m devia desencaixar, em va preguntar de seguida si havia llegit algun llibre de l’autor, i vaig recitar tots els títols que en recordava, afegint-ne algun que havia deixat a mitges.  

Ottimo –va dir.

Podíem començar parlant de La formiga argentina, un dels seus relats preferits del seu estimat. Vaig dir el que en pensava, entrebancant-me una mica massa, i ella em va oferir una dissertació llarguíssima, que vaig escoltar amb respecte, esperançat perquè al final em deixés fugir. En comptes d’això, em va dir que si l’ajudava a pujar al cim de l’illot m’explicaria una història sobre Calvino que algun dia jo també podria fer servir en un dels meus articles o contes. Tenia a veure amb un article que l’autor va escriure a la dècada dels 80 a L’Espresso. El text explicava catorze raons per llegir els clàssics. L’editora estava disposada a revelar-me un quinzè motiu que havia quedat fora de l’article i que només coneixia ella –gràcies a la revelació de l’autor, esclar–. Mentiria si digués que aquella confidència no em temptava, però el preu que hauria de pagar per saber-la –l’editora no parava de passar-se la llengua pels llavis– era massa alt. Vaig dir-li que tenia massa pressa per quedar-me, però en realitat el que estava era atemorit. Nedant cap a l’hotel, la carícia de les algues m’estremia encara més que a l’anada, perquè em feia pensar en els dits de l’editora.  

Estava disposat a evitar-la durant la resta de congrés, però no em va caldre, perquè no la vaig tornar a veure. Se n’havia anat abans d’hora? O potser s’havia quedat a l’isola Venus, esperant que reconsiderés la seva oferta? Si no perdia la por i tornava a nedar fins a l’illot mai no sabria la raó inèdita d’Italo Calvino per llegir els clàssics. Tret que aquesta raó fos que els clàssics sovint espanten, i que només llegint-los s’aprèn a perdre’ls la por.

 

Tots els capítols de Laie 40 anys. 1980-2020

Related books

icono Related magazine posts