A les portes de la campanya electoral, l'alcalde s'hi presenta de nou. Fins ara ha tingut la població ben distreta i preocupada: distreta amb la revolucionària màquina de canvi de sexe i preocupada per una plaga de talps que cal combatre.
Es donen instruccions en cas d'emergència, es fan xerrades informatives i s'organitzen brigades de voluntaris per lluitar contra el molest animal. No se'n parla de res més, tothom en va ple.
El cas és que sí que és veritat que hi han talps al subsòl de la ciutat, uns talps que també s'estan organitzant per a la invasió de l'exterior. Se senten oprimits, atrapats en la foscor, enganyats. Volen conquerir el món dels humans i veure la llum del sol. Els talps es transformen en humans i són enviats a la llum del sol, però es treuen el cor per ser més eficients. L'Alícia se n’ha enamorat d'un i, quan ell desapareix, no dubta a capbussar-se al subsòl per cercar-lo.
No diria que hi ha molta fantasia, de fet em recorda força a la realitat. És evident que La dona que es va perdre té un toc de màgia, just i encantador, que permet llegir aquesta història com una faula, però també hi trobem polítics corruptes, autoritarisme, traïció, espionatge, manipulació, xenofòbia, amor... No us sona?
És un historia senzilla que t'enganxa, però no en el sentit obsessiu sinó plàcid. T'arrossega, et bressola amb les imatges i les paraules i quan l'acabes de llegir, despertes amb un somriure.
Marina Espasa llegeix un fragment de La dona que es va perdre.
