November 9, 2020

Marina Garcés: De la clandestinitat a la irreverència

Marina Garcés: De la clandestinitat a la irreverència

Novè capítol del llibre Laie 40 anys. 1980-2020 que hem publicat per celebrar l’aniversari.

En publicarem a poc a poc tots els capítols a la nostra web.

 

9

De la clandestinitat a la irreverència 

Marina Garcés. Filòsofa

La llibreria, com la ciutat, és un paisatge que permet llegir els canvis en el comportament i les inquietuds de les persones.  

 

Fa quaranta anys jo tenia sis anys. Laie va aparèixer al meu món d’infant no només com una llibreria, sinó com una parada fonamental dins de la petita geografia del meu barri. Era una geografia de visites als avis i de parades a les altres dues llibreries que marcaven la ruta familiar: Ona, a sota del pis dels meus avis paterns, i Catalonia a sota del pis dels meus avis materns. A sobre de Laie no hi tenia cap avi, però es va convertir de seguida en la parada del mig, entre uns i altres, però també lliure d’uns i dels altres. Inaugurava un altre món, que al cap dels anys jo aniria fent meu.  

El mapa interior d’una llibreria és la disposició dels seus prestatges i l’ordre mai del tot obvi dels llibres que ofereix. És un mapa en moviment, que va canviant en funció de modes, de tendències o de les obsessions dels llibreters. El mapa exterior d’una llibreria el fan les passes dels qui hi arriben i se’n van, els seus desitjos, les seves idees i els seus secrets. Al barri on va néixer Laie, aquest Eixample de despatxos i pisos grans, se n’hi guarden molts, de secrets. Clandestinitats oblidades, històries poc explicades, com la de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia al carrer Bailèn, davant mateix de l’escola on jo anava, o edificis desapareguts i cremats pel foc, com el de la Scala, que va cremar poc temps abans que Laie obrís les seves portes.

 *

Els qui creiem en els llibres pensem que totes aquestes pistes que la ciutat i la història dominant esborren queden guardades entre pàgines que algun dia algú podrà recuperar i tornar a pensar, llegir, investigar, reinventar i continuar escrivint. Per tant, les sales d’una llibreria no són un expositor de novetats, sinó una reserva de ciutat, un món en espera, un planter del qual mai no se sap quines llavors arribaran a germinar.  

Si miro enrere i penso en les llavors que he vist créixer al meu voltant, diria que hi ha un fil subterrani que relliga la poesia i la filosofia, la paraula poètica i el pensament crític. Les sales que a Laie recullen els llibres de pensament i de poesia estan separades per un mur, que tapa la visió però que com gairebé tota la resta de la llibreria no arriba al sostre. He donat la volta a aquest mur i he pujat i baixat les escales moltes vegades, d’una banda a l’altra, d’una taula a l’altra.  

Si hagués de resumir què ha canviat en aquest petit paisatge dual en aquestes dècades, o almenys en les dues darreres que he viscut a consciència, diria que sobretot, el que ha passat, és que s’ha anat emboscant. El que vull dir amb això és que hem passat de la claredat arbòria i ben plantada dels grans noms a una proliferació creixent i desordenada de tota mena de firmes, temptatives, autors de pocs llibres, editorials petites, noves i velles... Fa encara no gaires anys podia mirar de lluny les taules, des de dalt de les escales estant, i saber sense haver-hi arribat encara quins autors i quines editorials havien tret llibre nou. Ara no. M’he d’apropar i no reconec els nous dissenys, autories i temes que s’hi troben. M’encanta. Hi ha una nova irreverència que està canviant les maneres de versar i de pensar, d’escriure i de publicar.  

*

Si em centro en l’àmbit del pensament, que és el que ha anat esdevenint l’epicentre de la meva relació amb la lectura i l’escriptura, el canvi és radical. La pregunta que dominava l’escena anys enrere era: “Com que no has llegit en tal?”. Els llibres pesaven sobre les taules com territoris que s’havien d’anar conquerint i dominant, pujant una llarga escala a la qual no s’arribava mai prou amunt. “I no l’has llegit, aquest?” Mai no s’era prou davant de la taula dels grans noms. Recordo la primera vegada que em vaig atrevir a baixar sola a la saleta de filosofia de Laie de Pau Claris. Jo devia tenir uns divuit anys i em bategava el cor tan fort que es devia sentir al meu voltant. Sentia que entrava en un terreny que no m’era destinat. Hi havia un client, davant de la taula mirant llibres, i un cop vaig ser al seu costat, gairebé sense mirar-me, va agafar un llibre i em va dir: “Té, has de llegir aquest”. Sense pensar-m’ho vaig sortir disparada com un llamp i em va costar molt tornar a baixar aquells tres o quatre esglaons.  

Ara miro les sales de filosofia, tant de les diferents Laies com d’altres llibreries arreu del món, i són plenes de gent jove, especialment de moltes noies, que es barregen sense complexos entre els lectors de sempre. Els qui saben i els qui no saben, els qui ja tenen uns referents i els qui busquen els seus, topen i es creuen sense por. O potser n’hi ha alguns, de la vella escola, que sí que tenen por de tants noms que no coneixen, de tantes autores joves, de tants llibres que comencen a traduir-se de cultures no occidentals, de tantes col·leccions d’assaig que proposen temes poc nobles i de tants estudiants que ningú no sap gaire bé què estudien. Si és que estudien.

Estem atrapats en l’imaginari d’un món que s’acaba: emergència climàtica i apocalipsi política i cultural. Però hi ha una revifada del pensament i de la paraula més crítica i més lliure que està impregnant moltes de les escriptures que estan naixent, en el camp de l’assaig, però també a la poesia, la narrativa i en tots els intersticis entre gèneres literaris, cada cop més irreverents i més rics. Aquesta darrera frase no és una invitació a l’autocomplaença, sinó tot al contrari: a l’exigència de no caure en el lament, sempre tan confortable.

 

Tots els capítols de Laie 40 anys. 1980-2020

Share

Back

Related books

icono Related magazine posts

icono Related events