José María Micó es troba immers en la complexa tasca de traduir la Divina Comèdia de Dante i, a la sessió del curs Poetes en temps de penúria dirigit pel poeta i editor Alfonso Alegre, ens va parlar del poeta italià i d’aquesta obra que constitueix un clàssic de la literatura universal.
La Divina Comèdia és un poema en primera persona que narra l’expedició del protagonista, com si d’un relat d’aventures es tractés, per l’infern, el purgatori i el paradís. L’acció se situa durant la Setmana Santa del 1300.
A l’època medieval moltes obres no tenien títol i, de fet, inicialment el text es coneixia com a Commedia. Va ser Boccaccio qui la va definir com a “obra divina”, però fins a l’edició del segle XVI no es va afegir la paraula “divina” al títol.
Aquesta obra és el resultat d’una planificació extraordinària, està molt ben estructurada i usa una forma mètrica inventada expressament per l’ocasió: el tercet encadenat o tercet dantesc. El fet que Dante decidís escriure-la en italià i no en provençal o llatí, com era habitual a l’època, va ser una decisió trencadora i el situa com capdavanter.
Per a Micó, l’argument principal de la Divina Comèdia es veu resumit en la lletra d’un conegut bolero, que reflectiria la relació entre Dante i Beatriu:
Es la historia de un amor
como no hay otro igual
que me hizo comprender
todo el bien todo el mal
que le dio luz a mi vida,
apagándola después.
Ay que vida tan oscura
sin tu amor no viviré.
El cicle Poetes en temps de penúria se centrarà, en les properes sessions, en les figures de J.V.Foix (per Jordi Cornudella el 6 de juny), Ingeborg Bachmann (per Cecilia Dreymüller el 13 de juny), José Ángel Valente (per Alfonso Alegre el 20 de juny) i Francesco Petrarca (per Antoni Marí, 27 de juny).
Anna, de Laie Pau Claris
