October 16, 2020

Xavier Antich: Les transformacions socials entre 1980 i 2020: Esperança dins la foscor

Xavier Antich: Les transformacions socials entre 1980 i 2020: Esperança dins la foscor

Segon capítol del llibre Laie 40 anys. 1980-2020 que hem publicat per celebrar l’aniversari.

En publicarem a poc a poc tots els capítols a la nostra web.

 

2

Les transformacions socials entre 1980 i 2020: Esperança dins la foscor 

Xavier Antich. Filòsof i fill de llibreters  

L’augment de les desigualtats, les migracions per motius econòmics, bèl·lics o climàtics, l’auge de la societat del control... Els canvis de les darreres dècades han fet emergir un nou subjecte polític amb noves estratègies de resistència. 

 

Quan el filòsof Emmanuel Lévinas va mirar enrere per provar de fer balanç de l’experiència viscuda al llarg de la seva vida, que travessaria el xx entre 1906 i 1995, i repassava les commocions d’un segle que es va obrir amb la Revolució Russa i que es tancava amb la caiguda del mur de Berlín i l’enfonsament dels sistemes comunistes a l’est d’Europa, reconeixia que això havia estat massa per a una generació. A l’hora de fer balanç del període 1980-2020 i provar d’entendre alguns elements per pensar els canvis socials que s’hi han produït, és inevitable pensar que, amb l’acceleració dels temps històrics, quaranta anys, també, potser, són tota una vida. 

Si, de manera impressionista, provem de dibuixar, encara que només sigui a pinzellades, alguns dels canvis socials que tenim al darrere, podríem abordar algunes tendències com si fossin els fils d’una xarxa.  

 

Del fordisme al postfordisme  

Els vuitanta van veure emergir ja consolidat el que alguns han qualificat d’“el nou esperit del capitalisme”, fruit d’un trànsit del model tradicional fordista (basat en la cadena de muntatge, l’especialització i la separació de temps de treball, de vida pròpia i de descans) a un nou model que, a falta d’un nom millor, hem acordat anomenar postfordista (i que fa saltar pels aires aquelles velles distincions: ara, tothom ha de fer de tot i tothora). Una nova era en què el capitalisme s’ha revifat en una expansió global i en un increment dels seus fonaments antiigualitaris cap al neoesclavisme, la robotització, la precarietat del treball i l’ampliació de les formes d’exclusió, a partir del fonamentalisme del creixement econòmic, la productivitat i l’emprenedoria. 

Els efectes d’aquesta transformació són bàsicament dos. D’una banda, una generalització global de les desigualtats socioeconòmiques, de manera que ara les persones que formen part de l’1% més ric de la població mundial són gairebé 2.000 vegades més riques que el 50% més pobre. I la desigualtat no deixa de créixer. D’altra banda, els efectes en la vida quotidiana, amb un sistema, com ha analitzat Jonathan Crary, en què la identitat personal i social de cadascú s’ha reorganitzat per ajustar-se al funcionament ininterromput (24 hores al dia, 7 dies a la setmana) dels mercats, de les tecnologies de la informació i de les xarxes socials.  

 

La societat de control: la seguretat a canvi de les llibertats 

Michel Foucault, mort el 1984, ja havia endevinat una transformació de les societats disciplinàries modernes (basades en el model panòptic) en societats de control. Amb l’atemptat de l’11-S de 2001, aquest procés es va intensificar cap a una societat global policialitzada que ha trobat en les noves tecnologies de la comunicació la complicitat de la ciutadania per posar totes les seves identitats, cossos, moviments i metadades al servei d’una vigilància extrema, sistemàtica i multidireccional. Un dels efectes més perversos ha estat l’erosió dels sistemes democràtics en una limitació creixent de drets i llibertats fonamentals. 

 

L’època de les grans migracions 

Les migracions poblacionals són constitutives de la cultura des del principi dels processos d’hominització. En les darreres dècades, tanmateix, aquests processos han assolit un caràcter massiu i planetari, han fet canviar el rostre i el paisatge de comunitats més o menys estabilitzades durant segles. Enzensberger ho va endevinar el 1992, quan ben just començava el que va considerar com el principi de la gran migració, i quan va anticipar el rebrot del feixisme, el racisme i la xenofòbia que tenyirien les societats contemporànies d’una renovada al·lèrgia per la diferència. Els efectes, en això, han estat dobles: l’emergència de velles problemàtiques, referides a la consciència de la diferència i a l’exigència d’hospitalitat i la cooperació, d’una banda, i, de l’altra, l’establiment de noves fortaleses frontera, com les prefigurades en el malson de Dino Buzzati a El desert dels Tàrtars, en forma de murs, reixats, camps de refugiats per a desplaçats i una nova barbàrie contra els migrants. 

 

L’emergència d’un nou subjecte polític 

Si el segle xx va veure l’aparició de la massa com a agent polític, lligada a les diverses formes de totalitarisme, les dècades recents han vist l’emergència d’un nou subjecte polític, la multitud, aquell “conjunt de singularitats l’eina de vida de les quals és el cervell i la força productiva de les quals consisteix en la cooperació” (Negri). Vivim, així, l’emergència de noves formes de participació política, que impugnen els models tradicionals dels partits i els sindicats i emparen noves formes d’organització col·lectiva transversal i horitzontal, seguint el model del rizoma anticipat per Gilles Deleuze. I això val per a les formes de contestació global, com la creativitat dels moviments alterglobalitzadors o les noves modalitats de protesta i impugnació de l’statu quo, fins a les noves formes criminals del terrorisme global, del narcotràfic al fonamentalisme neoliberal o islamista.  

 

El gran sotrac del canvi de mentalitats 

Darrerament, els senyals dels canvis més profunds de les mentalitats tenen a veure amb la molt majoritària assumpció ciutadana de perspectives fins ara limitades a sectors determinats de la població. I això afecta l’impacte de la revolució feminista i LGTBI, la creixent consciència ecologista, la sensibilitat multicultural que, de manera irreversible, ha posat fi a l’eurocentrisme, i el descobriment dels drets socials com la tercera batalla en pro de la defensa global de drets i llibertats.  

És difícil imaginar una forma d’habitar críticament aquest nou panorama si no és amb “l’esperança dins la foscor” (Rebecca Solnit).

 

Related books

icono Related magazine posts

icono Related events