Urbis phantasma

Sebastià Jovani escriu el llibre Urbis phantasma des de la impossibilitat de repetir la representació estètica duta a terme en la modernitat. Una època literària que enfocava la individualitat subjectiva com a vehicle per a sortir de la lectura prescriptiva de la ciutat i els seus símbols, configurant d’aquesta manera l’individu i creant així una separació entre el món i el subjecte. En el moment que Jovani comença l’escriptura, l’ansietat i el malestar impregnen la relació amb la ciutat i ell mateix. L’escriptura d’aquest llibre no contempla la ciutat com un lloc habitable.

La intuïció que recorre el text és com ha estat possible que la modernitat estètica que pregonava el valor de la subjectivitat (i, en conseqüència, posava l’èmfasi en la mirada i l’acció del subjecte com la força per a restablir una relació fructífera i de valor amb l’entorn), ha acabat engendrant un individu absolutament subordinat al seu paper d’engranatge dins d’un sistema de circulació de productes fantasmagòrics. És a dir, les conductes proposades per la modernitat estètica s’han convertit en el combustible de l’alienació i del patiment del subjecte en la ciutat postmoderna.

Jovani es planteja si l’única alternativa que té la representació estètica de la postmodernitat consisteix en una simple i estèril presa de posició emocional estàtica, en la qual la nostàlgia passa a ser el motor d’aquest immobilisme, creant d’aquesta manera el perill que el subjecte adquireixi una posició evasiva i contemplativa de la ciutat i de les fantasmagories en constant moviment del seu voltant. Acceptant, en definitiva, la impossibilitat de modelar una identitat afectiva i moral.