JOANA

Del que sento envers el demà, el més semblant a una certesa és que la Joana i jo no ens tornarem a veure. Com seria de diferent la v ida si la mort fos esperar molts milions d'anys per poder-nos retrobar, encara que només fos durant uns breus instants. Però l'abism e que ens separa és l'abisme del mai més. Així comença el pròleg Joan Margarit en aquest poemari, ja un clàssic, que conté versos co m aquests: Joana, el temporal/ està lliscant sota els teus peus cansats./ Et veig fugir amb la teva lentitud travessant la mirada d e la plu...[Leer más]