11 de noviembre de 2020

Raül Garrigasait: Ilíades

Raül Garrigasait: Ilíades

Desè capítol del llibre Laie 40 anys. 1980-2020 que hem publicat per celebrar l’aniversari.

En publicarem a poc a poc tots els capítols a la nostra web.

 

10

Ilíades 

Raül Garrigasait. Doctor en filologia clàssica, traductor i editor

La tensió entre l’allau de novetats i la pervivència dels clàssics es resol sovint amb les noves traduccions de llibres immortals.

 

Fa quatre dècades, quan va obrir la llibreria Laie, acabava de publicar-se a Editorial Alpha la Ilíada, traduïda per Miquel Peix. És una versió singular; en català no n’hi ha cap altra que s’hagi fet tan lluny de casa. Cap al 1970, el frare claretià Miquel Peix i Crespí s’havia desplaçat al Camerun per evangelitzar-hi els indígenes. Hi va anar amb una edició del poema homèric i un diccionari grec-francès. Quan no feia de missioner, traduïa la còlera d’Aquil·les, les batalles sanguinolentes entre els aqueus i els troians, els déus pagans que ajudaven els seus favorits i de vegades n’acabaven plorant la mort; traduïa Pàtrocle que moria per la mà d’Hèctor, Aquil·les furiós que se’n venjava i arrossegava el cadàver de l’enemic durant dies per desfigurar-lo, el vell Príam que entrava a les fosques al campament grec, besava les mans d’Aquil·les que li havien mort el fill i suplicava que li tornés el cos d’Hèctor i l’hi deixés enterrar. El frare claretià llegia un vers grec, n’assaboria la brillantor i el ritme, mirava de transposar-lo a la seva llengua, contemplava els indígenes, potser observava com es barallaven per una qüestió d’honor i hi veia alguna estranya semblança amb el món d’Homer.

Aquell context era ideal per fer emergir una visió de Grècia que ha tingut molta potència durant cent cinquanta anys: la idea que la literatura hel·lènica ens dona accés a un estadi de la humanitat més primitiu, més fort, més autèntic, més lliure de repressions. És la visió primitivista que treu el cap en les obres de Nietzsche i de Freud, o a La branca daurada, de James Frazer, que posava els mites grecs al costat de les històries dels pobles anomenats salvatges. No sé si Peix era gaire conscient d’aquesta herència, però l’estil que va triar hi lliga perfectament: en els seus hexàmetres se servia d’un català arcaic, ple d’encaixos durs, de resplendors metàl·liques, que sembla distant —que sembla la llengua d’un poble remot i encara per colonitzar.

Durant molts anys, aquesta Ilíada i la de Manuel Balasch van ser les úniques que es podien trobar en llengua catalana, sense que cap de les dues arribés a assolir l’estatus canònic de l’Odissea de Riba. Als anys noranta s’hi va afegir la traducció en prosa de Joan Alberich. Tot i aquestes edicions, la Ilíada ha tingut moltes més dificultats que l’Odissea per fer-se un lloc entre nosaltres. Sens dubte, és una obra més abrupta per a la sensibilitat d’avui; després de les enormes violències del segle passat i de la desaparició de les armes en la vida quotidiana de gairebé tots els europeus, aquells guerrers febrosos ens resulten més llunyans que mai. I potser encara ens ho resulten més als catalans, que després del 1939 ens hem esforçat a presentar-nos com un poble essencialment pacífic, que no mataria un mosca i encara menys un enemic —una idea que no resisteix la comparació amb la nostra història, d’altra banda.

Hi ha senyals, però, que fan creure que la posició de la Ilíada està a punt de canviar. N’acaba de sortir una nova edició a Adesiara, amb pròlegs savis dels professors Jaume Pòrtulas i Francesc J. Cuartero, i amb la traducció pòstuma en prosa de l’editora Montserrat Ros, una persona que durant molts anys va ser el puntal de la Fundació Bernat Metge. I ara mateix, mentre escric aquestes ratlles, tinc a l’escriptori les galerades d’una altra traducció en vers del poema, d’aparició imminent. L’ha feta Pau Sabaté, des de Grècia estant. Entre la seva i la de Miquel Peix sembla que hagin transcorregut segles. Sabaté escriu en un llenguatge directe, no gens arcaic, que té la potència de la naturalitat; un llenguatge que connecta amb la vida d’avui.  

Al pròleg d’aquesta nova Ilíada, Enric Casasses escriu que “l’autor no és un sàdic que gaudeix amb la mort i amb les ferides, l’autor és un enamorat de les oliveres i dels tamarius i de la claror de les estrelles, i potser el que fa amb aquesta història de destrucció és salvar el que es pot salvar”; és un home “que s’estima molt les coses però pinta la més dura, la pitjor de totes, i ho fa amb valentia, no li tremola el pols en cap moment”. Ara diuen que venen temps durs, més autoritaris i despietats, en què caldrà fer front a les ànsies de destrucció i de control amb cada gest de les nostres vides. La inconsciència orgullosa i condemnada d’Aquil·les, la noble defensa que fa Hèctor de la seva gent, la pietat de Príam, la brutalitat precisa i antipoètica amb què Homer descriu cada ferida: potser tot això se’ns tornarà més familiar. Tenir la Ilíada ben present, ocupant un lloc important en la literatura d’avui, ens ajudarà a travessar aquesta època i sortir-ne més forts.

 

Tots els capítols de Laie 40 anys. 1980-2020

Comparte

Anterior

Siguiente

Libros relacionados

icono Posts del magazine relacionados

icono Actividades relacionadas