Ara que s'acosta Sant Jordi i que hi ha tantes novetats, se'm fa difícil parlar només d'un llibre. Us diré, entre els que he llegit aquests dies, quins em semblen millors. 

He començat pel Viaje de Mina de Michael Ondaatje. El recomano a qui vulgui llegir una magnífica història d'aventures de tres nens que embarquen des de Ceilan i van cap a Anglaterra, una trajecte de molts dies on hi passa de tot dalt el vaixell, viscut des dels ulls i ànima d'un d'ells.

Un altre, que m’ha sorprès molt, és La historia de mi gente d'Edoardo Nesi, la crònica d’una empresa tèxtil de la Toscana, una barreja de relat autobiogràfic i d'història empresarial, que va des de l'imperi tèxtil de tres generacions enrere fins a la globalització d'avui dia, que fa que desapareguin del mapa aquestes grans empreses i que dóna peu al que ara estem vivint laboral i socialment. Recomanable a qui vulgui llegir alguna cosa més que ficció en una novel·la.
Tot seguit, Ali y Nino de Kurban Said, una història completament diferent ambientada a Àsia a principis del segle XX. La història principal és una història d'amor tan forta com la de Romeu i Julieta, però el que els separa és la diferència de cultures, l’un musulmà i l’altra cristiana. L'interès d'aquesta obra rau en l'exotisme que desprèn i en reconèixer com en altres temps, era possible la convivència pacífica de turcs, armenis, russos, cristians, jueus, georgians i musulmans en una terra com l’Azerbaidjan, ubicada entre orient i occident. No us la perdeu els que estimeu els clàssics, és una troballa.
I per descomptat, la nova novel·la d’Enrique Vila-Matas: Aire de Dylan. Tots els seguidors d'aquest autor estem d'enhorabona amb aquesta publicació, ja que Vila-Matas no ens defrauda sinó que segueix i se supera en el seu estil tan personal de narrar una història. Tot comença en un congrés sobre el tema de fracàs i literatura, com sempre, una obra plena de referències literàries i, al mateix temps, grans dosis d'imaginació i d’humor, el còctel està servit, ja el podeu assaborir.