01/09/2011
Jo confesso, de Jaume Cabré
L'Adrià Ardèvol va ser un fill no estimat que va néixer a la família equivocada. Des de ben petit fou víctima dels deliris dels seus pares.
Havia de ser un violinista de primera fila per desig de la seva mare i un eminent lingüista coneixedor de més de deu llengües per exigència del seu pare. El cert és que era un nen prodigi que va créixer envoltat de manuscrits valuosíssims i peces d'antiquari, però que no tenia ningú amb qui jugar.
En la seva vellesa, un Adrià savi i despistat escriu una carta a la Sara, l'amor de la seva vida, explicant-li-ho tot abans que la memòria l'abandoni. El motor de la història i responsable en gran part del què s’hi esdevé és un violí del segle XVIII amb nom propi, el Vial. Saltant del present al passat, de la Inquisició a l'Alemanya Nazi sense gairebé ni respirar, aquesta novel·la trenada amb petites històries tracta de l'amor, de la fe i del mal que recorre Occident des de sempre.
Jo confesso, de Jaume Cabré, mostra una galeria de personatges tan complexos i coherents que podrien ser reals. Un fil narratiu aparentment sense estructura que encaixa fins a l'última peça. Una història d'amor incondicional plena de secrets i mitges veritats i una completa confessió.També disponible en edició digital
Comparteix
